Després de molts dies de no escriure, no podia deixar-ho més!! Tenia la necessitat de seguir escrivint, de seguir compartint les meravelles de la maternitat amb aquells que ho vulgueu i mantenir viu aquest humil blog que tan m’agrada.
El Marc està a punt de fer 15 mesos i ja ha començat l’escola, han estat uns dies de moltes emocions i és que hem iniciat una nova aventura, plena de pors, novetats, il·lusions, dubtes...
No us puc negar que hem plorat molt, però també us puc dir amb majúscules QUE ESTEM ENCANTATS!!
L’inici de l’escola bressol ha suposat en primer lloc la il·lusió de preparar-ho tot: escollir la motxilla i la bata a Micu Macu , etiquetar tota la roba, escollir les fotografies per donar-nos a conèixer i després de la reunió de pares i fer el primer contacte, comença el curs!
Els primers dies d’adaptació, molt ben portats i organitzats per les mestres, van ser durs, però el fet de deixar que el mateix nen marqui el seu ritme ha permès que el procés hagi estat un èxit.
Ara ja només puc dir que cada matí ens llevem contents i després d’un comiat amb pocs plors, el Marc té entusiasme per retrobar-se amb les seus amics, amb la Sara, l’Ester i el Dolç, un entranyable titella que les acompanyarà tot el curs.
Gràcies a totes les persones que heu iniciat l’aventura de l’escola bressol amb nosaltres.
Mil petons...
Quins grans records, el meu petit príncep va plorar tant pero tant... tot i que tenia les professores més estupendes del món sense cap dubte, i uns petits companys inmillorables, ell no trobava el seu espai a l'escola, i plorava un dia tras l'altre.Però en un moment, que no saps ni que ni com, com va passant en la vida dels nostres bebes que es van fent gran, va fer aquell canvi esperat i el nen més feliç del món a l'escola. Però mireu per lo contrari la meva gran princesa va plorar els tres primers dies un dia una mica menys un dia una mica menys i tot i que va tenir molts canvis de professores totes elles a quina millor, pim pam ella estava encantada d'anar a l'ecola volia anar fins i tot quan estava malalta ens ho demanava si-us-plau. Be, cada nen és un món i cada fill és una historia. Aquí teniu la meva experiència, gaudiu al màxim de cada plor de cada riure de cada moment dels vostres fills perque un dia QUE NO SAPS NI QUI NI COM és fan grans e independents. Petons
ResponderEliminarGràcies Sandra.
EliminarJo tampoc sé com, però les teves paraules sempre m'emocionen. De veritat, moltíssimes gràcies per compartir la teva experiència, una mare tan estupenda com tu sempre va bé de tenir a prop.
Milions de petons...
S'ho passen molt bé a l'escola. I els nens tenen una capacitat d'adaptació impressionant. El Joan només va plorar tres dies. I ara que hem tornat a fer canvi d'escola,de profes i d'amics... S'ha adaptat com un campió! Com creixen...
ResponderEliminarSou una família de valents Elisabet!!
EliminarDes de Catalunya us enviem mil petons...
Ostres, quants preparatius! Jo sóc més caòtica, i encara no li he ni comprat la bata! Però es que no en trobo cap que m'acabi de convèncer... suposo que vaig anar posposant el moment de comprar-ho tot i ara em trobo amb el peque a mitja adaptació i sense material! Però és una llar rural i anem "piano-piano" :)
ResponderEliminarUna abraçada i encantada de descobrir-te!
Moltes gràcies i igualment! Jo per sort o per desgràcia sóc molt organitzada i si no ho tinc tot a punt "m'estresso" ;)
EliminarQuè hi farem? Bé, Mireia espero poder seguir compartint molt més.
Mil petons...